Biblioteca

Directa, 28/07/2014 (con cambios en Ética, estética y política, op. cit., págs. 123-128).

«Sobre deixar l’humà enrere»

El dolent del transhumanisme, el moviment filosòfic que defensa l’ús de la tecnologia per millorar l’essència de l’ésser humà, és el seu nom. Pensem en les baralles de galls que munten els filòsofs continentals per un prefix de més o un isme de menys i en la parafernàlia etimològica que van liar sobre la traducció de l’übermensch nietzschià a les nostres llengües romanç. No menys polisèmic és l’humanisme. Es pot distingir entre les humanitats com a aprenentatge del saber pràctic dels clàssics i l’humanisme com a ideologia de la plasticitat constitutiva de l’homo sapiens sapiens que insisteix en la necessitat de determinar-la responsablement. I hi ha dues nocions d’humanitat en joc: 1) el conjunt de memes recurrents al llarg de la història que convé estudiar; 2) l’argamassa biològica amb unes possibilitats de transformació que superen per molt les limitacions estructurals del genoma.

El transhumanisme prototípic del filòsof FM-2030 s’enquadra dins d’aquesta segona tradició formulant una preguntarealment capciosa: si poguessis modificar la teva natura, per què no hauries de fer-ho? És capciosa perquè la història del desenvolupament tecnològic no és sinó una successió de canvis realitzats a consciència sobre un estat inicial, que pot anomenar-se essència només per entendre’ns, encara que sigui producte i resultat d’un mecanisme funcional anàleg de mutació/selecció: l’evolució. Des d’aquest punt de vista, els mind children de Hans Moravec o els citizen cyborg de James H. Hughes no serien sinó la consciència d’aquesta dinàmica evolutiva. Però el desenvolupament tecnològic és, també, la història dels obstacles econòmics a la rendibilització dels seus invents. Cal recordar que el molí hidràulic que estalvia tant d’esforç humà es va inventar el segle I dC. a Palestina, però no es va arribar a popularitzar fins la conversió del règim esclavista romà en l’economia feudal de l’Edat Mitjana: fins llavors, hi havia braços barats de sobres per preocupar-se per incrementar la productivitat marginal. Avui, tanmateix, les reticències contra la nanotecnologia generalitzada haurien de ser d’índole moral o fins i tot teòrica, ja que possibilitaria satisfer el nostre sistema productiu, que demana l’existència d’autònoms que es puguin mantenir desperts i treballant 24 hores del dia i set dies a la setmana.

En el debat polític, la dreta acostuma a tenir por de la pèrdua del factor x que ens fa humans, en paraules de Francis Fukuyama, davant del qual utilitaristes defensors del drets animals com David Pearce repliquen que aquest je ne sais quoi es podria reforçar si es pogués determinar la seva casuística biocultural, ja que la discussió genuïna consisteix a especificar els principis normatius amb els quals pensem programar cada homo excelsior personal. Potenciarem l’empatia o l’egoisme? Ser llest o ser feliç? No són dicotomies excloents. Els teòrics de la responsabilitat tecnològica com Hans Jonas, Gunther Ander o Ulrich Beck segurament respondrien que la complexitat estructural dels ecosistemes no aconsella ficar-se en aventures d’enginyers com l’extermini de les espècies carnívores (Jeff McMahan) o conculcar el dret de les generacions futures a decidir el seu propi ADN (Jonathan Glover). Per la seva banda, l’esquerra acostuma a témer que l’enginyeria genètica o el wireheading siguin privilegi exclusiu dels rics o que, en cas d’abaratir-se el seu preu a través del mercat, accelerin les dinàmiques consumistes i competitives de la nostra societat i converteixin en identitat biològica l’absència de mobilitat social: els pobres del futur no seran només moralment reprovables segons la mentalitat vocacional de l’empresari, que anomena perdedor qui no arribi a fins i tot comparteixi els seus objectius de professió; seran directament considerats membres d’una espècie inferior. Els extropians originals de Califòrnia, Max More o Tom Morrow, confien en els poders democratitzadors de la comercialització que està donant tan bons resultats en matèria d’ordinadors i smartphones, però la comparativa no s’hauria de fer amb les companyies telefòniques, que proveeixen d’un servei sense massa laboratori a l’esquena, sinó amb les empreses de farmàcia, que privilegien la recerca sobre malalties, en última instància, recolzades per les despeses i el poder adquisitiu del malalt.

Sona millor la ingenuïtat administrativa de Peter Singer, que proposa repartir la sort del tractament biotècnic mitjançant una loteria universal gratuïta, que, per les seves similituds amb la carnassa televisiva proletària estil Reina per un dia, ens hauria de tirar enrere. Tanmateix, com tot mil·lenarisme que es preuï, els transhumanistes tenen moltes profecies sobre el judici final, sobre el moment de singularitat en què l’ésser humà deixarà de ser-ho; un moment que han hagut d’endarrerir quan s’acostava el moment de la veritat i els signes de la salvació no acabaven d’aparèixer. Nick Bostrom es pregunta si estem vivint una realitat simulada per la consciència uploaded del futur; resulta més probable l’escenari de la catàstrofe ecològica, on no arribarem mai a produir cervells en banyeres perquè hi ha coses més urgents a fer.